Javier Serrano (1rC) guanya el premi al millor relat en el concurs d’enguany
El passat divendres assistírem, amb un grup d’alumnes de 1r de Batxillerat, al ja tradicional «Diàleg amb l’escriptora», que enguany fa 25 anys. El llibre d’aquesta edició era Al bosc vermell, un cavall fuig, un emotiu relat sobre la vida d’un przewalski, des d’una perspectiva animal.
El nostre alumnat va tindre oportunitat de xerrar i fer preguntes a l’autora, Marta Soldado, guanyadora de l’últim premi de narrativa Pin i Soler, que prèviament havien llegit. L’acte es va dur a terme al saló d’actes de la Facultat de Filologia.
L’estudiant Javier Serrano va resultar guanyador del concurs que s’organitza cada any, imitant l’estil i els temes de l’obra original, amb el conte «El cant de la traïció». Enhorabona!
El cant de la traïció
Aquell estiu estava tractant-los molt pitjor del que mai havia viscut cap de les aus més veteranes del grup. Havia acabat massa prompte l’estació de cria, i encara alguns ous continuaven tancats. Per això, una perdiu més jove del que hauria de ser s’encarregava també de buscar entre l’herba seca qualsevol aliment per dur-se al bec.
Portava tota la calor matinal a les ales i res al ventre quan trobà una muntanyeta de llavors. Quina alegria sentí en aquell moment! Va anar tan ràpidament com les seues xicotetes potes li permeteren, desitjant ser un flamenc…
Foscor. Sorpresa. Por. Un terrible període de temps on tan sols cridava.
Tornà a veure la llum, però estava diferent. Com si foren ratlles verticals. Quan s’acostumà a la claror, veié la gàbia de ferro fred que li impedia volar, caminar, ser lliure. Va xisclar: el soroll més primitiu que podia emetre i, després d’una estona, tenia llavors al seu costat. Una volta la fam es retirà, va observar l’estança.
Un humà d’ulls grans l’observava des d’una cadira al costat d’una catalítica. Durant les setmanes següents a l’esdeveniment, l’únic moviment que la perdiu captava era el de l’home vell portant-li menjar artificial; i el titil·lant foc, encara menys natural.
Com enyorava els seus camps natals, la companyia i la llibertat! D’ací que la seua sorpresa i goig fou total quan va dur-la a l’últim lloc que recordava fora d’aquell possible malson. En el moment en què s’adonà d’on estava, cridà a la seua família, el seu estimat i els seus amics amb tota la força concentrada que tenia. Van acudir tots, molt contents de retrobar-la.
Però, aleshores, un gran gos sortí d’unes plantes properes i enxampà a una perdiu. Se sentiren uns trets i dos més van caure. L’home vell, amb la mirada cruel, s’apropà a la seua elegida, agraint-li la col·laboració.
Una altra volta foscor, però ara sí que hi veia: eixe instant de catàstrofe i culpa l’acompanyà a la seua coneguda gàbia i a un menjar encara més agre.
